CARTELL II

Josep Renau i Berenguer

Va nàixer al Carrer de les comèdies, cantonada amb el Carrer de la Pau.[1] Entre 1919 i 1925 va estudiar Belles Arts a València. Va guanyar el seu primer concurs de cartells amb 18 anys. Va treballar també com fotògraf i muralista i els seus cartells cinematogràfics eren apreciats en tot el món. Militant del Partit Comunista d'Espanya des de 1931 i fundador de la Unió d'Escriptors i Artistes Proletaris (1932), la seua celebritat es consolida amb els cartells editats per a donar suport a la República durant la Guerra Civil Espanyola. Va ser professor de Belles Arts en la Universitat de València. L'any 1936 va ser nomenat director general de Belles Arts, sent qui va encarregar a Picasso la realització del Guernica l'any 1937 per a l'Exposició Internacional d'Arts i Tècniques de París i qui va decidir el trasllat a les Torres de Serrans de València part de l'obra del Museu del Prado per a salvar-la dels bombardejos de Madrid organitzant amb posterioritat el seu trasllat a Suïssa. Va ocupar el càrrec fins al final de la contesa el 1939. En acabar la guerra, passa a França i és internat en un camp de refugiats a Argelers. Aconsegueix un visat per a Mèxic al maig de 1939, on treballarà per a revistes espanyoles en l'exili i on col·laborarà amb David Alfaro Siqueiros. D'aquest període daten els murals del Casino de Cuernavaca.

 

Jules Chéret
Jules Chéret (31 maig 1836 - 23 de setembre de 1932) va ser un pintor i litògraf francès que es convertiria en un mestre de l'art del cartell.
Va néixer a París, França en una família d'artesans pobres però creatius, una mancança econòmica que va significar que Jules Chéret tingués una educació molt limitada. Als tretze anys, va començar un aprenentatge de tres anys amb un litògraf i llavors el seu interès per la pintura el va portar a prendre un curs d'art a l'École Nationale de Dessin.
Com la majoria d'artistes novells, Chéret va estudiar les tècniques de diversos artistes, antics i moderns, visitant els museus de París. Encara que algunes de les seves pintures li van donar cert respecte, va ser el seu treball de crear cartells d'anuncis del que li va permetre pagar els seus comptes i que es va convertir després en objecte de la seva dedicació i pel que és recordat avui. Influenciat per les frívoles escenes representades en les obres de Jean-Honoré Fragonard i altres artistes rococós com ara Antoine Watteau, Chéret va crear el cartell vívid per als cabarets, teatres de varietats i els teatres com Eldorado, l'Paris Olympia, el Folies Bergère, l' Teatre de l'Òpera, el Alcazar d'Ete i el Moulin Rouge. A causa de la gran demanda, va ampliar el seu negoci per proporcionar els anuncis per a les representacions de companyies itinerants, festivals municipals i després per les begudes i licors, perfums, sabons, cosmètics i productes farmacèutics. Eventualment es va convertir en una important força de publicitat, sumant a les companyies de ferrocarrils i un bon nombre de negocis de fabricació a la seva llista de clients.
El 1895, Chéret va crear la col lecció Maîtres de l'affiche, una significativa publicació de reproduccions artístiques classificades més petites que oferien les millors obres de dinou artistes parisencs. El seu èxit va inspirar una indústria que va conèixer l'aparició d'una nova generació de dissenyadors i de pintors de cartells com ara Charles Gesmar i Henri de Toulouse-Lautrec. Un dels seus alumnes va ser Georges de Feurer (1868-1943). A la seva vellesa, Jules Chéret es va retirar al balsàmic clima de la Costa Blava a Niça. Va morir el 1932 als 96 anys i va ser enterrat al cementiri Saint-Vincent al barri Montmartre de París.
El 1933 va ser homenatjat amb una exposició pòstuma de les seves obres en el prestigiós Saló d'Automne a París. Amb els anys, els cartells de Chéret s'han convertit en objectes molt buscats pels col leccionistes arreu del món. El Museu de Belles Arts Jules Chéret està a Niça.

 

Henri de Toulouse-Lautrec

Henri Marie Raymond de Toulouse-Lautrec pintor francès, (Hôtel du Bosc a Albi 24 de novembre de 1864 - Malromé 9 de setembre de 1901), destacà per la seva representació de la vida nocturna parisenca de finals del segle XIX.

En el segle XIX els matrimonis de la noblesa es realitzaven normalment entre parents per tal d'evitar les divisions territorials i la minva de les seves possessions. Aquest fou el cas dels pares d'Henri Toulouse-Lautrec, Alphonse de Toulouse-Lautrec-Monfa i la Comtessa Adèle Tapié de Celeyran, que eren cosins en primer grau. Henri fou el primogènit de la família. Quan tenia quatre anys, nasqué el seu germà Richard-Constantine, que morí un any després.

La incompatibilitat de caràcters d'ambdós cònjuges motivà la seva separació el 1868 i Henri quedà sota la cura de la seva mare.

La seva infància fou feliç fins que, com a conseqüència de la consanguinitat dels seus pares, Toulouse-Lautrec patí una malaltia que afectava el desenvolupament dels ossos anomenada picnodisostosis i que se li manifestà el 1874. La seva constitució òssia era dèbil i entre el maig de 1878 i l'agost de 1879 patí dues fractures als fèmurs d'ambdues cames que li impediren créixer més, assolint una altura de 1'52 m. Van provar de curar-lo mitjançant descàrregues elèctriques i posant-li una gran quantitat de plom als peus. Va pintar el primer quadre als 13 anys d'edat, anomenat Artillers a cavall. Tres anys després realitza el seu primer autoretrat on es pinta assegut darrere una taula, amb la cara coberta d'ombres i on no reflecteix les seves cames.

El 1881 Toulouse-Lautrec es trasllada a París. Decideix ser pintor, amb el recolzament del seu oncle Charles i uns pintors amics de la família, com en Princetau, John Lewis Brown i Jean-Louis Forain. Es admès a l'estudi de Léon Bonnat, que era un retratista de moda. Allí perfeccionà el seu dibuix, però el mestre li digué que dibuixava de forma horrible i que mai arribaria a res, si no fos pintant caricatures. S'equivocà.

En tancar-se el taller de Bonnat, el setembre de 1882, Lautrec va haver de cercar un nou mestre, Fernand Cormon. A l'estudi de Cormon trobà i va fer amistat amb en Vincent van Gogh.

El 1884 Henri anà a viure a Montmartre, on tingué veïns com en Degas. La fascinació que sentia pels locals de diversió nocturns el portà a freqüentar-los amb assiduïtat i a fer-se client predilecte d'alguns d'ells, tals com el "Saló de la Rue des Moulins", el "Moulin de la Galette", el "Moulin Rouge", "Le chat noir", etc. Tot allò relacionat amb aquest món de cabarets, inclosa la prostitució, constituí un dels temes principals de la seva obra. En les seves obres dels baixos fons de París hi pintava els actors, ballarins, burgesos i prostitutes (la seva gran obsessió). A voltes les pintava mentre es camviaven, quan acabaven cada servei o quan esperaven una inspecció mèdica. Li preocupava reflectir els seus sentiments, presentar-les com les altres dones.
Els propietaris dels locals li demanaven que dibuixés cartells per a promocionar els seus espectacles, fet que entusiasmà molt Lautrec, ja que en les seves llargues nits als cabarets dibuixava tot allò que veia i ho deixava per les taules. Arribà a vendre pintures i fou reconegut. Tingué grans amigues com la ballarina Jane Avril, a la qual dedicà diversos quadres i cartells. Conegué ballarins reconeguts com en Valentí el sense óssos, que era notari de dia i ballarí de nit, pallassos i d'altres personatges de les festes i espectacles dels suburbis.

Tenia grans problemes amb l'alcohol, i va arribar a barrejar champagne, conyac i absenta en una mateixa copa i repetides vegades, fet que derivava sovint en follia. També va contraure la sífilis.

Criticava tot aquell que reflectia paisatges en els seus quadres, ja que ell opinava que allò que veritablement pagava la pena era la gent, el poble. Es considerava un cronista social i es mesclà amb el poble, el pintà i fou com ell.

Leonetto Cappiello

Leonetto Cappiello (nascut a Livorno, el 1875 i mort a Cannes el 1942) va ser un publicista, il.lustrador i caricaturista italià. Leonetto Cappiello, va néixer a Livorno (Itàlia) el 6 d'abril de 1875 i va morir a Cannes França, el 2 de febrer de 1942. Va ser pintor, artista i il.lustrador de cartell original italià. Amb seu a París al llindar del segle XIX, es va convertir en un naturalitzat francès el 1930, es considera, arran de Jules Chéret, com el renovador del cartell a França. Leonetto Cappiello va fer els seus estudis a Livorno i publica a Itàlia a l'edat de vint anys el seu primer àlbum de caricatures. Instal.lat el 1898 a París, on va iniciar la seva carrera com a dibuixant d'historietes, va treballar per molts diaris, inclòs Le Rire, Le Sourire, L'Assiette au Beurre, Le Cri de París. Un any més tard, va obtenir un gran èxit pel llançament d'un àlbum, les nostres actrius, retrats sintètiques, publicat per La Revue Blanche a 1899.Su carrera de carteller comença l'any següent i continua fins a 1930. Segueix sent fidel a la casa d'impressió Vercasson fins a principis de 1920, segueix al seu lloc i comença la impressió, al mateix temps a treballar regularment per a l'editorial Devambez. Leonetto Cappiello també és conegut per la seva grotesc estatuetes, d'argila o de guix, com Réjane i "Yvette Guilbert, i per les seves il lustracions per a llibres com La Princesa de Babilònia, de Voltaire i el poeta assassinat d'Apollinaire, i pels seus retrats, entre ells de Henri de Regnier i del seu cunyat Paul Adam. 

 

Lucien BernhardLucian Bernhard (15 març 1883-29 maig 1972) va ser un dissenyador gràfic alemany, professor, dissenyador d'interiors, i l'artista durant la primera meitat del segle XX. Va néixer a Stuttgart, Alemanya, el 15 de març de 1883, Emil Kahn en una família jueva, però va canviar el 1905 al seu pseudònim més conegut. El seu nom és sovint escrit Lucien.
Va ser influent en ajudar a crear l'estil de disseny conegut com Plakatstil (Cartell d'Estil), que utilitza imatges reductivas i plans de color, així com Sachplakat ('cartell objecte ") que restringeix la imatge simplement l'objecte anunciat l'ésser i el nom de marca. També va ser conegut pels seus dissenys de sabates Stiller, Manoli cigarrets i llumins Priester. [1]
Tot i que va estudiar breument a l'Acadèmia de Munic, va ser en gran mesura autodidacta. Es va traslladar a Berlín el 1901 on va treballar com a dissenyador de cartells i director d'art per a revistes. El 1920 es va convertir en un professor de l'Akademie der Künste fins a 1923, quan va emigrar a Nova York. El 1928 es va obrir l'Estudi Contemporani amb Rockwell Kent, Paul Poiret, Pablo Bruno, i Erich Mendelsohn, on va treballar com a artista gràfic i dissenyador d'interiors. Després de 1930 va treballar principalment com a pintor i escultor fins que va morir el 29 de maig de 1972. [2]
Lucian Bernhard era el pare de la fotògrafa Ruth Bernhard.

Aleksandr RódchenkoAlexandr Mijáilovich Ródtxenko (Rus: Александр Михайлович Родченкo, Sant Petersburg, 5 de desembre de 1891 - Moscou, 3 de Desembre de 1956), escultor, pintor, Dissenyador Gràfic i Fotògraf Rus, VA SER UN dels artistes Més polifacètics de la Rússia dels Vint anys Trenta i. VA SER UN dels Fundadors del constructivisme Rus Amb i va estar casat also l'artista Varvara Stepanova.
Ródtxenko Va néixer a Sant Petersburg a Una Família Obrera. "La seva Família" per si mateix un mut en Kazan un torn 1905. DESPRÉS Estudi a l'Escola d'Art de Kazan On s'impartien Classe Nikolai Feichin i Gueorgui Medvédev, i also En L'Institut Stroganov de Moscou. Rodchenko va fer els seus primers dibuixos abstractes, influenciat pel Suprematisme de Kasimir Malevich, el 1915. A l'Any Següent, Participo a "La Botiga", Exhibició Organitzada Per Vladímir Tatlin, qui va exercir una gran influència en el seu desenvolupament com artista.
Rodchenko, COM MOLTS membres de l'avant-garde, sí alinear els bolxevics en contra, Que El nomenar Director de l'Oficina del Museu i del Fons de Compres en 1920. Va ser el responsable de la reorganització de les Escoles d'Art i dels Museus. Entre 1920 i 1930 va impartir classes also En L'Estat Superior de Tallers d'Artistes-Tècnics (Vjutemas / Vjutein).
Ródtxenko Va tornar una Pintar una Finals de 1930 i atur de fotografiar el 1942, produint quadres expressionistes abstractes en els Anys 40. El Continu organitzant Exhibicions de Fotografies Per El Govern Duran Estós Anys. Va morir a Moscou el 1956.

 

Cassandre

Adolphe Jean-Marie Mouron (24 de gener de 1901 - † 17 de juny de 1968), conegut pel pseudònim de Cassandre va ser un cartellista i dissenyador gràfic francès d'origen ucraïnès.
Nascut a Ucraïna el 1901, de pares francesos, de jove es va mudar a París on va estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts i en l'Acadèmia Julian, l'hi pot considerar com el percursor del cartell modern tal com avui el coneixem.
En les seves obres es pot observar la influència de les avantguardes artístiques de l'època d'entreguerres del segle XX, com el cubisme, el purisme de Le Corbusier, i fins i tot el futurisme amb els recursos gràfics línies cinètiques i sensació de velocitats.

 

Milton Glaser

Milton Glaser, Nova York, 1929, il.lustradores i dissenyador Molt prolífic conegut sobretot Pels Seus dissenys per a discs i llibres.
Glaser estudi a la coneguda Cooper Union entre 1948 i 1951 per continuar la Seva formació a l'Acadèmia de Belles Arts de Bolonya AMB el pintor Giorgio Morandi. Va fundar AMB Seymour Chwast el Push Pin Studio per, el 1974, crear la Seva pròpia companyia.
Ha creat mes de 300 cartells entre Els quals hi ha el famós de Bob Dylan, un símbol dels anys Seixanta. Glaser S'ha dedica't al disseny editorial ia la identitat corporativa. En el primer camp ha treballat per a publicacions com Paris Macht, L'Express, Esquire o Village Voice i La Vanguardia (1987-1989) per a realitzar un canvi en AQUESTA publicació coincidint AMB el SEU pas al color.

En identitat corporativa, des de Finals dels setanta és va s'encarregaran d'un gran Projecte per a la companyia Grand Union, una cadena de Supermercats Als Estats Units. També crec el logotip de DC Comics. El 1981 va crear el conegut símbol per I love New York. L'estil de Glaser és caracteritza per l'eclecticisme i AQUESTA influït per nombroses fonts Tot i que Sempre ha donatiu a la il lustració una importància gran. Ha Dissenyat uns quants Tipus de lletra, la majoria d caràcter decoratiu i escassament llegibles, com a reflex d'AQUESTA orientació Seva Molt allunyada de l'ortodòxia metodològica. La Seva Concepció creativa s'acosta més a la d'un artista tradicional que s'expressa en la Seva obra una particular Visió del món.

Weingart

Wolfgang Weingart (nascut el 1941 a la vall de Salem, Alemanya, prop de la frontera amb Suïssa) és un dissenyador de renom internacional gràfic i tipògraf. La seva obra es classifica com la tipografia suïssa i se li acredita com "el pare" de la New Wave o tipografia suïssa Punk.

Weingart va néixer el 1941 a la vall de Salem, on va passar la seva infància. El 1954 es va traslladar a Lisboa amb la seva família i va desenvolupar un interès en els museus locals i de les arts.

A l'abril de 1958 va començar els seus estudis a l'Acadèmia Merz de Stuttgart, on va assistir a un programa de dos anys a aplicar les arts gràfiques. Va aprendre composició tipogràfica, linòleum i fusta d'impressió.

Entre 1960 i 1963 va completar la seva formació com tipògraf en una impremta petita a Stuttgart, on va treballar sobretot fent que componen la mà. Va ser aquí on per primera vegada familiaritzats amb la tipografia suïssa i va anar aviat un entusiasta àvid.

El 1963 va presentar el seu treball d'Emil Ruder i Armin Hofmann, fundadors de la Schule für Gestaltung de Basilea (Basilea Escola de Disseny). Poc després de guanyar l'acceptació a l'escola, Hofmann ofereix una tipografia de 22 anys una posició d'ensenyar a la tipografia. Des 1974-1996, també es va convertir en un instructor a la Universitat de Yale Universitat d'Estiu Programa de Disseny Gràfic a Brissago. Durant més de quaranta anys ha donat conferències i va ensenyar extensament per Europa, Amèrica del Nord i del Sud, Àsia, Austràlia i Nova Zelanda. Es va retirar el 2004, però continua ensenyant un programa d'estiu a Basilea, Fonaments de Disseny i Tipografia.

 

 

CARTELL

Un cartell és una làmina de paper, cartró o un altre material que serveix per anunciar o donar informació sobre alguna cosa.

En distribució, els cartells als aparadors a fi d'anunciar preus d'articles o ofertes en marxa. Els cartells també s'utilitzen per col·locar el nom de departaments i seccions a fi d'orientar la clientela. En ambdós casos, solen incloure el logotip i els colors corporatius de la cadena de distribució.

Els cartells s'usen en marxandatge per divulgar i donar suport a campanyes dins de l'establiment tals com rebaixes, Setmana Fantàstica, Dia del Pare, etc. Generalment, es col·loquen pegats a les parets, mobles o capçaleres de góndola, sobre peus metàl·lics o penjats del sostre.

Els cartells també serveixen per anunciar espectacles o esdeveniments culturals tals com:

    * concerts
    * recitals
    * encontres
    * circ
    * pel·lícules de cinema
    * obres de teatre
    * fires
    * exposicions

En els esmentats casos, s'encolen a les parets dels edificis on tindran lloc l'esdeveniment o altres llocs de la ciutat habilitats a l'efecte. També existeix una llarga tradició de cartelería política que assoleix la seva màxima expressió en vigílies d'unes eleccions en les que la ciutat s'omple de làmines amb fotos dels candidats.

Els cartells polítics es van començar a utilitzar massivament a partir de la Revolució Russa i van assolir el seu màxim apogeu a Espanya durant la República (1931-1939) i la Guerra Civil (1936-1939). En ella van destacar creadors com Carles Fontseré, Bardasano, Renau i molts d'altres, donant lloc al naixement de tota una tècnica pictòrica, propagandística i publicitària desconeguda fins llavors a Espanya.

    * 1 Història del cartell
          o 1.1 Cheret i el naixement del cartell
          o 1.2 La Belle Epoque
          o 1.3 La Belle Epoque fora de París
          o 1.4 Primera Guerra Mundial i la revolució bolxevic
          o 1.5 Entre les guerres mundials: Modernisme i Art-Decó
          o 1.6 Segona Guerra Mundial i el final de la litografia de pedra
          o 1.7 L'ascens de l'Era de la Informació en la postguerra
          o 1.8 Postmodernisme i l'era de l'ordinador
    * 2 Cartell lluminós
    * 3 Articles relacionats
Història del cartell
Cheret i el naixement del cartell

Encara que la litografia va ser inventada el 1798 per Aloys Senefelder, aquesta tècnica era al principi massa lenta i costosa per a la producció del cartells. La majoria dels cartells eren produïts en blocs de fusta (xilografia) o gravats del metall amb poc color o disseny.

El desenvolupament del procés litogràfic de tres colors de Cheret va obrir una via que va permetre que els artistes assolissin cada color de l'arc de Sant Martí amb tan sols tres pedres -generalment vermelles, grogues i blaves - impreses en un registre acurat. Encara que el procés era difícil, el resultat era d'una notable intensitat del color i textura, amb sublimació de les transparències i els matisos impossibles en altres mitjans(fins i tot avui dia). Aquesta capacitat de combinar paraula i imatge en un format tan atractiu i econòmic, finalment va fer del cartell litogràfic una innovació de gran abast. Començant el 1870 a París, es va convertir en un medi dominant de la comunicació de masses a les ciutats d'Europa i Amèrica. Els carrers de París, Milà i Berlín van ser transformats ràpidament a la "galeria d'art del carrer", entrant de ple en l'edat moderna de la publicitat.

 La Belle Epoque

Durant el 1890, En plena belle Epoque en França, l'afició pel cartell estava en plena floració. El 1891, el primer cartell de Toulouse-Lautrec, "Moulin Rouge", va elevar l'estat del cartell al la categoria d'art. Les exposicions, els expositors i els distribuïdors del cartell van proliferar, satisfent la demanda del públic pel cartell. Al començament de la dècada, el distribuïdor parisenc pioner Sagot, va numerar 2200 cartells al seu catàleg de vendes.

El 1894, Alphonse Mucha (1860-1939), un funcionari txec resident en París, va crear la primera obra mestra del cartell d'Art Nouveau. L'estil florit de Mucha, neix durant la nit quan Mucha va ser pressionat per produir un cartell per a Sarah Bernhardt, la brillant actriu que havia pres París. Amb influències dels preRafaelites, i de l'art bizantí, aquest estil va dominar l'escena parisenca en els deu anys següents i es convertiria en el principal moviment decoratiu internacional de l'art fins a la Primera Guerra Mundial.

 La Belle Epoque fora de París

El cartell va anar introduint-se lentament en altres països però a partir de 1880, es va accelerar la seva popularitat. A cada país, el cartell va ser protagonista també de tots els esdeveniments culturals d'importància de la societat europea. A França, el culte del cafè (absenta i altres productes alcohòlics) era omnipresent; a Itàlia l'òpera; a Espanya les curses de toros i els festivals; en la literatura i els productes per a la llar; a les fires comercials, als diaris literaris de la Gran Bretanya i d'Amèrica i al circ.

Les primeres distribucions massives de cartells van ser dutes a terme a la Gran Bretanya i Itàlia el 1894, Alemanya en 1896, i Rússia el 1897. La més important va ser duta a terme a Reims, França el 1896 i va repartir 1.690 cartells per tot el país.

Malgrat l'encreuament amb els estils de la "Belle Epoque", els estils nacionals distintius van arribar a ser evidents. Els cartells holandesos van ser marcats per l'ordre lineal; els cartells italians pel seu drama i escala magnífica; Els alemanys per a la seva franquesa i medievalisme. La gran influència de França havia trobat un contrapès. L'estil Art Nouveau va continuar després d'acabat el segle, encara que va perdre molt del seu dinamisme amb la imitació i la repetició. La mort de Tolouse-Lautrec el 1901 i de l'abandonament de l'art del cartell per Mucha i Cheret va deixar un buit a França el nou segle. Aquest va ser omplert per un jove caricaturista italià anomenat Leonetto per l'il·lustrador Cappiello, que va arribar a París el 1898.

Influït fortament per Cheret i Tolouse-Lautrec, Cappiello va rebutjar el detall primmirat de l'Art Nouveau. Al seu lloc ell es va centrar en crear una imatge simple, sovint divertida o estranya, que captivaria immediatament l'atenció i la imaginació de l'espectador de carrer. El seu cartell de l'"Ajenjo de Maurin Quina" el 1906, diable verd pistatxo en un fons negre amb tipus de pal sec en bloc, va marcar la maduració d'un estil que dominaria art parisenc del cartell fins al primer cartell d'Art Deco de Cassandre el 1923. Aquesta capacitat de crear una identitat de la marca de fàbrica va establir Cappiello com el pare de la publicitat moderna. És autor entre altres famosos cartells, dels de Cinzano.

Mentrestant, els artistes que treballaven a l'escola de Glasgow d'Escòcia, la Secessió de Viena d'Àustria, i Deutscher Werkbund d'Alemanya també transformaven l'esperit modernista primerenc de l'Art Nouveau. Aquestes escoles van rebutjar l'ornamentació curvilínia en favor d'una estructura rectilínia i geomètrica basada en el funcionalisme.

Una conseqüència dominant d'aquests esforços modernistes era el "Plakatstil" alemany (1906 -1918), o el "Poster Style", que va ser iniciat el 1905 per Lucien Bernhard a Berlín. Per a un concurs del cartells patrocinat pels fòsfors Preister ell va dibuixar dos grans fòsfors i va retolar la marca sobre ells en lletres netes, en negreta. La simplicitat rígida del disseny de Bernhard va guanyar la competició. Bernhard minimalitza el naturalisme i posa l'èmfasi en colors i formes planes donant amb el seu treball, el pas següent cap al modern llenguatge visual.

Primera Guerra Mundial i la revolució bolxevic

Va significar un nou paper del cartell: la propaganda. De fet, la guerra va suposar la campanya publicitària més gran fins a la data, des de recaptar diners, a soldats de reclutament i d'alçar esforços voluntaris, a estimular la producció o provocar ultratge i atrocitats en les línies enemigues. Amèrica només, va produir prop de 2.500 dissenys i aproximadament 20 milions de cartells, gairebé un cartell per a cada 4 ciutadans en poc més de 2 anys.

Les lliçons de la brillant publicitat americana en la Gran Guerra no van ser malgastades per la Rússia bolxevic, que van donar tornada a l'art del cartell en ajuda a la seva guerra civil. Lenin i els seus seguidors demostrats ser els amos de la propaganda moderna, i el cartell es van convertir en una arma vital qual seria utilitzada a través del segle en guerres calentes i fredes per tot arreu.

 Entre les guerres mundials: Modernisme i Art-Decó

Després de la Primera Guerra Mundial, la inspiració orgànica de l'Art Nouveau semblava inaplicable en una societat cada vegada més industrial. Les noves realitats van ser expressades millor en els moviments moderns de l'art del cubisme, Futurisme, Dadaisme i de l'expressionisme, que tindrien una influència profunda en el disseny gràfic. A la Unió Soviètica, el moviment Constructivista va prendre el lideratge en els anys 20 amb la meta de crear una nova societat tecnològica. L'edifici en el moviment de Suprematista de Kasimir Malevich (la conseqüència russa de Cubisme i Futurisme), el Constructivisme va desenvolupar un estil d'"agitació" de la composició, marcat per les diagonals, fotomuntatges i colors primaris. Conduït perLissitsky, Alexander Rodchenko, Gustav Klutsis, i Stenberg, el treball dels constructivistes tindria un impacte important en disseny occidental, sobretot a través de la "Bauhaus" i del moviment de "de Stijl".

Aquest llenguatge científic del disseny va ser popularitzat en un nou moviment decoratiu internacional anomenat "ArtDeco". En aquest estil la màquina, l'energia i la velocitat es van convertir en els temes primaris. Les formes van ser simplificades i van aerodinamitzades, i els tipus de lletra corbades van ser substituïts pels llisos, angulars. L'art Deco va demostrar una varietat àmplia d'influències gràfiques, dels moviments moderns de l'art del Cubisme, de Futurisme i de Dada; als avenços del disseny de la Secessió de Viena, de Plakatstil, i del Constructivisme rus; a l'art exòtic de Pèrsia, d'Egipte, i de l'Àfrica.

El terme "ArtDeco" es deriva de l'exposició d'"Arts Decoratives" de 1925 a París, que va demostrar ser un aparador espectacular per a l'estil. A París, l'estil caricaturesc de Cappiello va portar a les imatges geomètriques, intel·lectuals d'A.M. Cassandre, que va popularitzar les tècniques de l'aerògraf per a l'aplicació del color. Els seus cartells de creuers de Normandia, de Statendam i d'Atlantique es van convertir en icones de l'edat industrial.

L'ArtDeco, com l'Art Nouveau, s'estén ràpidament a través d'Europa. Els artistes Federico Seneca i Giuseppe Riccobaldi a Itàlia, Ludwig Hohlwein a Alemanya, Pieter Hofman a Holanda, Otto Morach i Herbert Matter a Suïssa, E. McKnight Kauffer a Anglaterra, i Francisco Gali a Espanya.

 Segona Guerra Mundial i el final de la litografia de pedra

El cartell va jugar una altra vegada un paper important en la comunicació de la Segona Guerra Mundial, però aquest vegada que va compartir el treball amb altres mitjans, principalment la ràdio i la impressió. Per aquest temps, la majoria dels cartells van ser impresos usant la tècnica d'offset, que permetia tirades grans i ràpides. L'ús de la fotografia en cartells, que va començar a la Unió Soviètica en els anys 20, va arribar a ser tan comú ara com la il·lustració. Després de la guerra, l'ús de cartell va declinar en la majoria dels països mentre que la televisió i el cinema es van convertir en els protagonistes de la difusió de missatges.

L'última resplendor de l'edat clàssica del cartell litogràfic va ocórrer a Suïssa, on el govern va promoure la indústria d'impressió i l'excel·lència del cartell. L'establiment d'una mida estàndard del cartell i d'un sistema nacional del quiosc el 1914 era una ajuda addicional.

Aprofitant el sentit suís de la precisió, de l'estil que es va desenvolupar durant la Segona Guerra Mundial i els primers anys 50 a Basilea eren el "Sachplakat", o de l'"Object Poster Style". Convertint la fabricació d'objectes diaris en icones gegants, les seves arrels van de nou al Plakatstil de Lucian Bernhard i el moviment surrealista. L'elegància visual va ser aparellada sovint per humor plàcid. Amb el final de la impressió litogràfica en els anys 50, Leupin, Brun i els altres artistes de Basilea Sachplakat van donar tornada en un estil divertit menys confiat sobre els rics colors i textures de la impressió litogràfica.

 L'ascens de l'Era de la Informació en la postguerra

La dominació de Suïssa en el camp del cartell va continuar creixent a finals dels anys 50 amb el desenvolupament d'un nou estil gràfic que tenia arrels en la Bauhaus. A causa de la seva confiança forta en elements tipogràfics en blanc i negre, el nou estil va ser conegut com l'estil tipogràfic internacional. Refinat a les escoles del disseny a Zuric i Basilea, l'estil va utilitzar una reixeta matemàtica, regles gràfiques determinants i una fotografia en blanc i negre per proporcionar una estructura clara i lògica. Es va convertir en l'estil gràfic predominant del disseny al món en els 70, i continua exercint la seva influència avui.

El nou estil va encaixar perfectament al mercat de la postguerra cada vegada més global. El problema suís de la llengua (tres idiomes importants en un país petit) es va convertir en un problema mundial, i allà era una necessitat forta de la claredat en paraula i símbol. Les corporacions van necessitar la identificació internacional, i esdeveniments globals tals com les Olimpíades requerien solucions universals que l'estil tipogràfic podria proporcionar.

En el mateix temps, un acostament relaxat i més intuïtiu va prendre l'asimiento a diversos països, el més notablement possible els EUA i la Polònia. Philip Meggs utilitza la imatge conceptual del terme del paraigua per descriure un nou estil de la il·lustració, un que va demanar lliurement de Surrealisme, d'art pop i d'expressionism. Un exemple famós era el farcit de registre 1967 de l'àlbum de Bob Dylan de Milton Glaser. Glaser va cristal·litzar el missatge contracultural del músic retratant els seus cabells llargs com un arc de Sant Martí ric colors que s'agiten en suaus traços corbs. (el cartell de Glaser anticiparia una moda psicodèlica breu però espectacular del cartell als Estats Units, que van recordar els excessos florals de l'Art Nouveau, les imatges diferides que premien l'Op-Art, i les juxtaposicions estranyes de Surrealisme). Altres mestres de la imatge conceptual inclouen a Armant Testa a Itàlia, Gunter Rambow a Alemanya, i Nicolas Troxler a Suïssa.
[modifica] Postmodernisme i l'era de l'ordinador

L'estil tipogràfic internacional va començar a perdre la seva energia el `70 segon i el ` aviat 80 segons molts ho van criticar per ser fred, formal i dogmàtic. Un professor jove a Basilea, Wolfgang Weingart va conduir la rebel·lió que va portar en l'estil gràfic predominant d'avui conegut lliurement com a disseny Postmodern. Weingart va experimentar amb la impressió offset per produir els cartells que apareixien complexos i caòtics, juganers i espontanis, tots en contrast rígid als ensenyaments dels seus mestres. L'alliberament de Weingart de la tipografia era una fundació important per a diversos nous estils, de Memphis i de Retro, als avenços ara que eren fets en gràfics de computadora.

El paper i l'aspecte del cartell ha canviat contínuament durant l'últim segle per resoldre les necessitats canviants de la societat. Encara que el seu paper és menys central que ara fa 100 anys, el cartell segueix la seva evolució en els nous suports com la computadora i Internet, que estan revolucionant la manera de comunicar-nos en el segle XXI.
[modifica] Cartell lluminós
Establiment amb cartells lluminosos

Cartell que s'il·lumina en la foscor per una sèrie de tubs de neó col·locats dins d'una carcassa plàstica. L'esmentat suport translúcid reprodueix en diversos colors el logotip, la marca i altres missatges gràcies a la llum interior.

Els cartells lluminosos són propis de les façanes d'establiments si bé també es troben en el seu interior promocionant els seus productes o serveis. Són especialment habituals en bars i restaurants de menjar ràpid on informen dels menús, preus, ofertes, etc. La il·luminació d'imatges també s'ha tornat habitual gràcies al perfeccionament de la reproducció fotogràfica sobre policarbonats i altres materials.

Els cartells lluminosos poden col·locar-se en diferents posicions:

Adherits al mur o la façana de l'establiment, generalment sobre la porta perpendiculars a la façana subjectes a ella per un suport metàl·lic. Els seus llums superposats conformen el paisatge habitual de moltes avingudes comercials al món. formant cantonada sobre la paret de l'establiment. independents en forma de monòlit lluminós.

Per tenir el mateix principi, també es poden considerar cartells a les imatges il·luminades col·locades al frontal de les màquines expenedores de begudes, tabac, aliments, etc. i que es troben a nombrosos establiments i llocs públics.

PICTOGRAMES

Els pictogrames són símbols internacionals que comuniquen informacions elementals. Comuniquen missatges o descriuen objectes sense referir-se a la seva forma lingüística.

Símbols cuneïformes

Si el dibuix s'assembla al que es vol transmetre l'anomenarem pictograma. Si vol representar una idea s'anomena ideograma.

Actualment trobem pictogrames en la forma de comunicació d'algunes cultures analfabetes d'Àfrica, d'Amèrica i Oceania. També els podem trobar com a elements indicatius en les cultures desenvolupades.

Els pictogrames sovint poden sobrepassar el llenguatge perquè a l'hora de comunicar-nos amb els parlants d'altres llengües, el seu caràcter és universal. Per aquesta raó s'utilitzen en les senyalitzacions de carreteres i edificis.

Pel que fa a l'ús actual dels pictogrames, es poden definir com a Símbols d'Informació Públics. Hi ha diferents conjunts de pictogrames separats segons la seva intenció i l'àmbit en què s'utilitzen: el grup de la senyalització de trànsit, a les etiquetes del tèxtil, indicacions dins d'edificis...

Es podria dir que els pictogrames són una evolució d’escriptura cuneïforme, que és el primer sistema d'escriptura conegut, creat pels sumeris cap el 3500 aC. S'utilitzava un estil de punta de cunya per gravar-los al fang, donant lloc a caràcters en forma cuneïforme.

Pictograma que ens informa que allò és reciclable

La majoria de pictogrames tenen les bases amb figures geomètriques simples, ja siguin triangles, circumferències, rectangles...

SENYALÈTICA

La señalética es una actividad perteneciente al diseño gráfico que estudia y desarrolla un sistema de comunicación visual sintetizado en un conjunto de señales o símbolos que cumplen la función de guiar, orientar u organizar a una persona o conjunto de personas en aquellos puntos del espacio que planteen dilemas de comportamiento, como por ejemplo dentro de una gran superficie (centros comerciales, fábricas, polígonos industriales, parques tecnológicos, aeropuertos, etcétera).

El diseño de la señalética empieza con el estudio de planos de planta de la gran superficie (de caminerías, recorridos o circulaciones planteadas); pasa por la presentación de la nueva y óptima organización de estas circulaciones y termina en el diseño de símbolos gráficos sintéticos y de fácil comprensión para guiar a la gente o vehículos por estas grandes superficies. Los símbolos diseñados variarán según si son para una señalización interna o externa, si es para guiar transeúntes o para guiar vehículos. En las empresas, normalmente estos símbolos siguen los lineamientos de la identidad visual corporativa (colores, estilo, geometrías, tipografía, etc. propios de la empresa) o bien pueden contener el distintivo visual (logotipo o marca) de la empresa dentro de cada señal o rótulo.

Algunos estudiosos insisten en diferenciar entre señalética y señalización. Señalética es una palabra no recogida en el diccionario de la Real Academia Española de la Lengua. Este neologismo, sin embargo, debería designar al estudio de las señales, mientras que el conjunto mismo de éstas utilizadas dentro de un espacio público debería ser llamado 'señalización', palabra aceptada por la Real Academia. La señalización está dirigida a regular el tráfico humano y motorizado en espacios predominantemente exteriores. El código utilizado ha sido previamente homologado y normalizado, siendo indiferente a las características del entorno (por ejemplo, el código de circulación). La señalética en cambio persigue identificar, regular, y facilitar el acceso a unos servicios requeridos.

Definició de Logotip

El logotip, també conegut com a logo, és un signe gràfic, distintiu o emblema utilitzat per entitats comercials, organitzacions o individus amb l'objectiu de facilitar o promoure el reconeixement públic instantani d'un producte, servei o empresa.

Els logotips poden ser representacionals, abstractes, tipogràfics o una combinació d'aquests a través d'una composició d'imatges (símbols o icones) i / o text que inclogui el nom de l'organització.^[1] Quan un logotip només disposa de tipografia rep el nom de monograma.

El logotip és un dels elements que constitueixen la identitat gràfica d'una marca.

Logotip

La oportunidad de visitar a través de internet el Museo Virtual del Diseño Creativity (www.guiacreativity.com) se debe al empeño del diseñador gráfico y publicista Albert Isern (Badalona, 1940). Allí, el navegante puede recorrer un entretenido laberinto en el que van apareciendo amplias y seleccionadas muestras del diseño gráfico español, principalmente de la primera mitad del siglo XX.

Las galerías virtuales albergan multitud de colecciones agrupadas por temas, desde envoltorios de chocolate, hojas de afeitar y cromos, a portadas de revistas y libros, pasando por paquetes de tabaco, cajas de fósforos y juguetes. También merecen atención las latas de especias, los papeles de seda de las marcas de naranja, además de carteles de actos, anuncios comerciales, piezas de mobiliario, luminarias de interior y un largo etcétera.

La lista de exposiciones temporales empieza a cosechar una historia propia. Ahora puede admirarse un notable abanico de juegos de naipes, pero el visitante también puede acceder a exposiciones temporales anteriores como la de envoltorios de caramelo, felicitaciones navideñas, diseño gráfico de letras capitales y tarjetas de radioescuchas de los años treinta. El museo se ha marcado el objetivo de realizar unas diez exposiciones monográficas cada año.

Sin un ánimo explícito de ejercer como coleccionista, Isern ha acumulado inconscientemente a lo largo de su vida todo tipo de objetos e impresos relacionados con el oficio. Siempre, desde la tierna infancia, ha sentido un impulso por la plástica. Sus padres regentaban una confitería en la ciudad. Para él, el rosario de productos expuestos se erige en nido de memoria fotográfica, desde las cajas de galletas a las botellas de licor de Anís del Mono, un prodigio del diseño que pervive siglo tras siglo.

Aunque no están en la red, Isern posee una bella colección de botellas de anís, inspiradas en la que reproduce el mono con la cara de Charles Darwin, cuya fisonomía ha permanecido intacta desde que fue creada, en 1897. La botella debe su origen a un envase de colonia que el fabricante compró en París para regalar a su esposa. Lo utilizó tras acordar con el perfumista los detalles de explotación del diseño.

Es necesario descender a los recuerdos de niñez, porque lo que inclina al pequeño Albert hacia el dibujo es el mágico universo de la tienda familiar. Más tarde, siendo ya un joven inquieto, se matricula en la escuela Massana de Barcelona, donde cursa lo que primitivamente, en los años sesenta, era conocido como grafismo y que muy poco después fue bautizado como diseño gráfico. Hoy, aquel estruendo de color que adornaba el negocio de sus padres se aposenta a través de miles de objetos y documentos en las estanterías repletas de colecciones, en su actual casa en Badalona, frente al mar. Este afán inspiró a Isern la idea de crear el museo virtual que está colgado en la red desde el 2001.

La web, tras estos años de permanencia, fue sometida en el 2009 a una profunda remodelación para facilitar aún más su consulta. Además, dado el rico patrimonio que existe en torno al diseño en España, la iniciativa está abierta a todo tipo de aportaciones. Por el momento, la mayor parte del material expuesto corresponde a Barcelona, pero también destacan etiquetas, impresos o envoltorios del sector naranjero de Valencia, el vino de Jerez, las industrias conserveras de Galicia y las latas de especias de La Mancha.

El contraste de estéticas y colorido, que se puede apreciar en las ilustraciones que acompañan estas páginas, es la mejor carta de presentación del Museo Virtual del Diseño Creativity, que recibe 65.000 visitas al año. En el mundo profesional, Albert Isern es conocido por ser el creador y editor de la Guía Creativity, de periodicidad anual, que publica lo más relevante del diseño español: campañas publicitarias, envoltorios, fotografía, productos, premios y ejemplos de diseño gráfico e industrial, entre otros.

DISSENY GRÀFIC

Branca del disseny orientada a la composició d'imatges i textos per a la comunicació d'un missatge. Els missatges dissenyats poden canalitzar-se a través de diversos mitjans, tant impresos com digitals, com ara materials impresos, pel·lícules, animació, gràfica aplicada a productes, envasos, roba o senyals d'informació.

El disseny gràfic es remunta a l'origen mateix del llenguatge escrit, però és cap al segle XIX quan tingué una entitat pròpia.

El principi fonamental és oferir un missatge clar, sense deixar d'aportar els aspectes secundaris. Per això el dissenyador utilitzarà recursos com l'ordre, l'equilibri, el color, el contrast, l'èmfasi, el moviment, els motius repetitius, la proporció, la proximitat, el ritme, la textura, la unitat i l'espai en blanc entre d'altres.

ÀMBITS I TIPOLOGIES DEL DISSENY GRÀFIC

Entre les principals especialitzacions destaquen el disseny editorial, el disseny d'identitat corporativa, el disseny audiovisual, el disseny digital, el disseny d'envasos o packaging, el disseny publicitari i el disseny de senyalètica

HISTÒRIA DEL DISSENY GRÀFIC

El disseny gràfic no comença a identificar-se com a tal fins a finals del segle XIX, però el trobem latent en les pintures rupestres del Paleolític i en el naixement del llenguatge escrit en el tercer mil·lenni aC. El llibre de Kells és un exemple primerenc de disseny gràfic, amb una estètica que seria acceptable fins i tot avui. Es tracta d'una Bíblia manuscrita profusament il·lustrada, realitzada per monjos irlandesos del segle IX dC.

La introducció dels tipus mòbils per Johannes Gutenberg va fer els llibres més barats de produir, augmentant la seva difusió. Els primers llibres impresos (incunables) van marcar el model a seguir fins al segle XX. El disseny gràfic d'aquesta època es coneix com Estil Antic (especialment la tipografia que els primers tipògrafs van usar) o Humanista, com l'escola filosòfica predominant de l'època.

Després de Gutenberg, el disseny gràfic va ser una evolució gradual, sense canvis significatius, fins que a la fi del segle XIX, especialment a Gran Bretanya, es va fer un esforç per crear una divisió clara entre les Belles Arts i les Arts aplicades. Entre 1891 i 1896, la impremta Kelmscott de William Morris va publicar alguns dels productes gràfics més significatius del Moviment d'Arts i Oficis (Arts and Crafts), i va fundar un lucratiu negoci basat en el disseny de llibres de gran refinament estilístic, venent-los a les classes pudents com objectes de luxe. Morris va demostrar que existia un mercat per als treballs de disseny gràfic, establint la separació del disseny pel que fa a la producció i les belles arts. El treball de la impremta Kelmscott està caracteritzat per la seva recreació d'estils històrics, especialment medievals.

SEGLE XX

El disseny de principis del segle XX, igual que les Belles Arts del mateix període, van establir una reacció contra la decadència de la tipografia i el disseny de finals del segle XIX. El símbol de la tipografia moderna és la tipografia de pal sec, inspirada pels tipus industrials de finals del segle XIX. Destaquen Edward Johnston, autor de la tipografia per al Metro de Londres, i Eric Gill. Jan Tschichold va plasmar els principis de la tipografia moderna en el seu llibre de 1928, New Typography. Més tard va repudiar la filosofia que exposa en aquesta obra, qualificant-la de feixista, però va continuar sent molt influent. Tschichold, tipògrafs de la Bauhaus com Herbert Bayer i Laszlo Moholy-Nagy, i El Lissitzky són considerats els pares del disseny gràfic com el coneixem avui dia. Van ser pioners en les tècniques de producció i en els estils que s'han anat usant posteriorment. Avui, els ordinadors han alterat dràsticament els sistemes de producció, però l'enfocament experimental que van aportar al disseny és més rellevant que mai.

El disseny gràfic es va modernitzar mentre guanyava aplicacions i reconeixement. L'economia americana de després de la II Guerra Mundial estava en voga i es produïa la necessitat d'una gran quantitat de disseny gràfic, aplicat a la propaganda i a l'embalatge. Molts emigrants alemanys de la Bauhaus van ser protagonistes d'aquests fets.

Noms notables en el disseny modern de mitjans de segle són Adrian Frutiger, dissenyador de les tipografies Univers i Frutiger (font tipogràfica); i Josef Müller-Brockmann, important cartellista dels anys cinquanta i seixanta. La reacció a la cada vegada major sobrietat del disseny gràfic va ser lenta però inexorable. Els orígens de les tipografies postmodernes es remunten al moviment humanista dels anys cinquanta. En aquest grup destaca Hermann Zapf, que va dissenyar dues tipografies avui omnipresents: Palatino (1948) i Optima (1952). Desdibuixant la línia entre les tipografies amb serifa i les de pal sec i reintroduint les línies orgàniques en les lletres, aquests dissenys van servir més per a ratificar el moviment modern que per a rebel·lar-se contra ell. Una fita important va ser la publicació del First things first 1964 Manifesto, que era una forma més radical de disseny gràfic, criticant la idea del disseny en sèrie, de baix valor. Va inflenciar de manera determinant en tota una nova generació de dissenyadors gràfics, contribuint a l'aparició de publicacions com la revista Emigri. Un altre notable dissenyador de finals del segle XX és Milton Glaser, que va dissenyar la inconfusible campanya I Love NY (1973), i un famós cartell de Bob Dylan (1968). Glaser va prendre elements de la cultura popular dels seixanta i els setanta.

David Carson ha anat en contra de tot allò restrictiu en els dissenys moderns. Bona part dels seus dissenys per la Raygun magazine són intencionadament il·legibles, presentant una tipografia dissenyada per a produir experiències visuals en comptes de literàries.

ELEMENTS QUE INTERVENEN EN EL DISSENY GRÀFIC

El dissenyador que realitza un projecte ha de transmetre una idea, aïllant un concepte. Els elements dels que disposa per dur a terme aquesta tasca són:

• Formes i espais: es poden incorporar diverses formes geomètriques com quadrats, rectangles, cercles... Quant a l'espai s'ha de tenir en compte que és un espai de dues dimensions.
• La tipografia: són les lletres que formen part d'un projecte de disseny, cal conéixer l'estructura de les lletres per poder-ne triar la correcta entre la multitud de tipus que hi ha.
• Elements gràfics: són elements geomètrics com el punt i les línies. Intervenen en diferents formats i formes.
• Imatges: hi ha tres tipus d'imatges principalment: les fotografies, les il·lustracions i els gràfics.