Els pictogrames són símbols internacionals que comuniquen informacions elementals. Comuniquen missatges o descriuen objectes sense referir-se a la seva forma lingüística.
Símbols cuneïformes
Si el dibuix s'assembla al que es vol transmetre l'anomenarem pictograma. Si vol representar una idea s'anomena ideograma.
Actualment trobem pictogrames en la forma de comunicació d'algunes cultures analfabetes d'Àfrica, d'Amèrica i Oceania. També els podem trobar com a elements indicatius en les cultures desenvolupades.
Els pictogrames sovint poden sobrepassar el llenguatge perquè a l'hora de comunicar-nos amb els parlants d'altres llengües, el seu caràcter és universal. Per aquesta raó s'utilitzen en les senyalitzacions de carreteres i edificis.
Pel que fa a l'ús actual dels pictogrames, es poden definir com a Símbols d'Informació Públics. Hi ha diferents conjunts de pictogrames separats segons la seva intenció i l'àmbit en què s'utilitzen: el grup de la senyalització de trànsit, a les etiquetes del tèxtil, indicacions dins d'edificis...
Es podria dir que els pictogrames són una evolució d’escriptura cuneïforme, que és el primer sistema d'escriptura conegut, creat pels sumeris cap el 3500 aC. S'utilitzava un estil de punta de cunya per gravar-los al fang, donant lloc a caràcters en forma cuneïforme.
Pictograma que ens informa que allò és reciclable
La majoria de pictogrames tenen les bases amb figures geomètriques simples, ja siguin triangles, circumferències, rectangles...
La señalética es una actividad perteneciente al diseño gráfico que estudia y desarrolla un sistema de comunicación visual sintetizado en un conjunto de señales o símbolos que cumplen la función de guiar, orientar u organizar a una persona o conjunto de personas en aquellos puntos del espacio que planteen dilemas de comportamiento, como por ejemplo dentro de una gran superficie (centros comerciales, fábricas, polígonos industriales, parques tecnológicos, aeropuertos, etcétera).
El diseño de la señalética empieza con el estudio de planos de planta de la gran superficie (de caminerías, recorridos o circulaciones planteadas); pasa por la presentación de la nueva y óptima organización de estas circulaciones y termina en el diseño de símbolos gráficos sintéticos y de fácil comprensión para guiar a la gente o vehículos por estas grandes superficies. Los símbolos diseñados variarán según si son para una señalización interna o externa, si es para guiar transeúntes o para guiar vehículos. En las empresas, normalmente estos símbolos siguen los lineamientos de la identidad visual corporativa (colores, estilo, geometrías, tipografía, etc. propios de la empresa) o bien pueden contener el distintivo visual (logotipo o marca) de la empresa dentro de cada señal o rótulo.
Algunos estudiosos insisten en diferenciar entre señalética y señalización. Señalética es una palabra no recogida en el diccionario de la Real Academia Española de la Lengua. Este neologismo, sin embargo, debería designar al estudio de las señales, mientras que el conjunto mismo de éstas utilizadas dentro de un espacio público debería ser llamado 'señalización', palabra aceptada por la Real Academia. La señalización está dirigida a regular el tráfico humano y motorizado en espacios predominantemente exteriores. El código utilizado ha sido previamente homologado y normalizado, siendo indiferente a las características del entorno (por ejemplo, el código de circulación). La señalética en cambio persigue identificar, regular, y facilitar el acceso a unos servicios requeridos.
El logotip, també conegut com a logo, és un signe gràfic, distintiu o emblema utilitzat per entitats comercials, organitzacions o individus amb l'objectiu de facilitar o promoure el reconeixement públic instantani d'un producte, servei o empresa.
Els logotips poden ser representacionals, abstractes, tipogràfics o una combinació d'aquests a través d'una composició d'imatges (símbols o icones) i / o text que inclogui el nom de l'organització.[1] Quan un logotip només disposa de tipografia rep el nom de monograma.
El logotip és un dels elements que constitueixen la identitatgràfica d'una marca.
La oportunidad de visitar a través de internet el Museo Virtual del Diseño Creativity (www.guiacreativity.com) se debe al empeño del diseñador gráfico y publicista Albert Isern (Badalona, 1940). Allí, el navegante puede recorrer un entretenido laberinto en el que van apareciendo amplias y seleccionadas muestras del diseño gráfico español, principalmente de la primera mitad del siglo XX.
Las galerías virtuales albergan multitud de colecciones agrupadas por temas, desde envoltorios de chocolate, hojas de afeitar y cromos, a portadas de revistas y libros, pasando por paquetes de tabaco, cajas de fósforos y juguetes. También merecen atención las latas de especias, los papeles de seda de las marcas de naranja, además de carteles de actos, anuncios comerciales, piezas de mobiliario, luminarias de interior y un largo etcétera.
La lista de exposiciones temporales empieza a cosechar una historia propia. Ahora puede admirarse un notable abanico de juegos de naipes, pero el visitante también puede acceder a exposiciones temporales anteriores como la de envoltorios de caramelo, felicitaciones navideñas, diseño gráfico de letras capitales y tarjetas de radioescuchas de los años treinta. El museo se ha marcado el objetivo de realizar unas diez exposiciones monográficas cada año.
Sin un ánimo explícito de ejercer como coleccionista, Isern ha acumulado inconscientemente a lo largo de su vida todo tipo de objetos e impresos relacionados con el oficio. Siempre, desde la tierna infancia, ha sentido un impulso por la plástica. Sus padres regentaban una confitería en la ciudad. Para él, el rosario de productos expuestos se erige en nido de memoria fotográfica, desde las cajas de galletas a las botellas de licor de Anís del Mono, un prodigio del diseño que pervive siglo tras siglo.
Aunque no están en la red, Isern posee una bella colección de botellas de anís, inspiradas en la que reproduce el mono con la cara de Charles Darwin, cuya fisonomía ha permanecido intacta desde que fue creada, en 1897. La botella debe su origen a un envase de colonia que el fabricante compró en París para regalar a su esposa. Lo utilizó tras acordar con el perfumista los detalles de explotación del diseño.
Es necesario descender a los recuerdos de niñez, porque lo que inclina al pequeño Albert hacia el dibujo es el mágico universo de la tienda familiar. Más tarde, siendo ya un joven inquieto, se matricula en la escuela Massana de Barcelona, donde cursa lo que primitivamente, en los años sesenta, era conocido como grafismo y que muy poco después fue bautizado como diseño gráfico. Hoy, aquel estruendo de color que adornaba el negocio de sus padres se aposenta a través de miles de objetos y documentos en las estanterías repletas de colecciones, en su actual casa en Badalona, frente al mar. Este afán inspiró a Isern la idea de crear el museo virtual que está colgado en la red desde el 2001.
La web, tras estos años de permanencia, fue sometida en el 2009 a una profunda remodelación para facilitar aún más su consulta. Además, dado el rico patrimonio que existe en torno al diseño en España, la iniciativa está abierta a todo tipo de aportaciones. Por el momento, la mayor parte del material expuesto corresponde a Barcelona, pero también destacan etiquetas, impresos o envoltorios del sector naranjero de Valencia, el vino de Jerez, las industrias conserveras de Galicia y las latas de especias de La Mancha.
El contraste de estéticas y colorido, que se puede apreciar en las ilustraciones que acompañan estas páginas, es la mejor carta de presentación del Museo Virtual del Diseño Creativity, que recibe 65.000 visitas al año. En el mundo profesional, Albert Isern es conocido por ser el creador y editor de la Guía Creativity, de periodicidad anual, que publica lo más relevante del diseño español: campañas publicitarias, envoltorios, fotografía, productos, premios y ejemplos de diseño gráfico e industrial, entre otros.
Branca del disseny orientada a la composició d'imatges i textos per a la comunicació d'un missatge. Els missatges dissenyats poden canalitzar-se a través de diversos mitjans, tant impresos com digitals, com ara materials impresos, pel·lícules, animació, gràfica aplicada a productes, envasos, roba o senyals d'informació.
El disseny gràfic es remunta a l'origen mateix del llenguatge escrit, però és cap al segle XIX quan tingué una entitat pròpia.
El principi fonamental és oferir un missatge clar, sense deixar d'aportar els aspectes secundaris. Per això el dissenyador utilitzarà recursos com l'ordre, l'equilibri, el color, el contrast, l'èmfasi, el moviment, els motius repetitius, la proporció, la proximitat, el ritme, la textura, la unitat i l'espai en blanc entre d'altres.
ÀMBITS I TIPOLOGIES DEL DISSENY GRÀFIC
Entre les principals especialitzacions destaquen el disseny editorial, el disseny d'identitat corporativa, el disseny audiovisual, el disseny digital, el disseny d'envasos o packaging, el disseny publicitari i el disseny de senyalètica
HISTÒRIA DEL DISSENY GRÀFIC
El disseny gràfic no comença a identificar-se com a tal fins a finals del segle XIX, però el trobem latent en les pintures rupestres del Paleolític i en el naixement del llenguatge escrit en el tercer mil·lenni aC. El llibre de Kells és un exemple primerenc de disseny gràfic, amb una estètica que seria acceptable fins i tot avui. Es tracta d'una Bíblia manuscrita profusament il·lustrada, realitzada per monjos irlandesos del segle IX dC.
La introducció dels tipus mòbils per Johannes Gutenberg va fer els llibres més barats de produir, augmentant la seva difusió. Els primers llibres impresos (incunables) van marcar el model a seguir fins al segle XX. El disseny gràfic d'aquesta època es coneix com Estil Antic (especialment la tipografia que els primers tipògrafs van usar) o Humanista, com l'escola filosòfica predominant de l'època.
Després de Gutenberg, el disseny gràfic va ser una evolució gradual, sense canvis significatius, fins que a la fi del segle XIX, especialment a Gran Bretanya, es va fer un esforç per crear una divisió clara entre les Belles Arts i les Arts aplicades. Entre 1891 i 1896, la impremta Kelmscott de William Morris va publicar alguns dels productes gràfics més significatius del Moviment d'Arts i Oficis (Arts and Crafts), i va fundar un lucratiu negoci basat en el disseny de llibres de gran refinament estilístic, venent-los a les classes pudents com objectes de luxe. Morris va demostrar que existia un mercat per als treballs de disseny gràfic, establint la separació del disseny pel que fa a la producció i les belles arts. El treball de la impremta Kelmscott està caracteritzat per la seva recreació d'estils històrics, especialment medievals.
SEGLE XX
El disseny de principis del segle XX, igual que les Belles Arts del mateix període, van establir una reacció contra la decadència de la tipografia i el disseny de finals del segle XIX. El símbol de la tipografia moderna és la tipografia de pal sec, inspirada pels tipus industrials de finals del segle XIX. Destaquen Edward Johnston, autor de la tipografia per al Metro de Londres, i Eric Gill. Jan Tschichold va plasmar els principis de la tipografia moderna en el seu llibre de 1928, New Typography. Més tard va repudiar la filosofia que exposa en aquesta obra, qualificant-la de feixista, però va continuar sent molt influent. Tschichold, tipògrafs de la Bauhaus com Herbert Bayer i Laszlo Moholy-Nagy, i El Lissitzky són considerats els pares del disseny gràfic com el coneixem avui dia. Van ser pioners en les tècniques de producció i en els estils que s'han anat usant posteriorment. Avui, els ordinadors han alterat dràsticament els sistemes de producció, però l'enfocament experimental que van aportar al disseny és més rellevant que mai.
El disseny gràfic es va modernitzar mentre guanyava aplicacions i reconeixement. L'economia americana de després de la II Guerra Mundial estava en voga i es produïa la necessitat d'una gran quantitat de disseny gràfic, aplicat a la propaganda i a l'embalatge. Molts emigrants alemanys de la Bauhaus van ser protagonistes d'aquests fets.
Noms notables en el disseny modern de mitjans de segle són Adrian Frutiger, dissenyador de les tipografies Univers i Frutiger (font tipogràfica); i Josef Müller-Brockmann, important cartellista dels anys cinquanta i seixanta. La reacció a la cada vegada major sobrietat del disseny gràfic va ser lenta però inexorable. Els orígens de les tipografies postmodernes es remunten al moviment humanista dels anys cinquanta. En aquest grup destaca Hermann Zapf, que va dissenyar dues tipografies avui omnipresents: Palatino (1948) i Optima (1952). Desdibuixant la línia entre les tipografies amb serifa i les de pal sec i reintroduint les línies orgàniques en les lletres, aquests dissenys van servir més per a ratificar el moviment modern que per a rebel·lar-se contra ell. Una fita important va ser la publicació del First things first 1964 Manifesto, que era una forma més radical de disseny gràfic, criticant la idea del disseny en sèrie, de baix valor. Va inflenciar de manera determinant en tota una nova generació de dissenyadors gràfics, contribuint a l'aparició de publicacions com la revista Emigri. Un altre notable dissenyador de finals del segle XX és Milton Glaser, que va dissenyar la inconfusible campanya I Love NY (1973), i un famós cartell de Bob Dylan (1968). Glaser va prendre elements de la cultura popular dels seixanta i els setanta.
David Carson ha anat en contra de tot allò restrictiu en els dissenys moderns. Bona part dels seus dissenys per la Raygun magazine són intencionadament il·legibles, presentant una tipografia dissenyada per a produir experiències visuals en comptes de literàries.
ELEMENTS QUE INTERVENEN EN EL DISSENY GRÀFIC
El dissenyador que realitza un projecte ha de transmetre una idea, aïllant un concepte. Els elements dels que disposa per dur a terme aquesta tasca són:
Formes i espais: es poden incorporar diverses formes geomètriques com quadrats, rectangles, cercles... Quant a l'espai s'ha de tenir en compte que és un espai de dues dimensions.
La tipografia: són les lletres que formen part d'un projecte de disseny, cal conéixer l'estructura de les lletres per poder-ne triar la correcta entre la multitud de tipus que hi ha.
Elements gràfics: són elements geomètrics com el punt i les línies. Intervenen en diferents formats i formes.
Imatges: hi ha tres tipus d'imatges principalment: les fotografies, les il·lustracions i els gràfics.
El hombre camina días enteros entre los árboles y las piedras. Raramente el ojo se detiene en una cosa, y es cuando la ha reconocido como el signo de otra: una huella en la arena indica el paso del tigre, un pantano anuncia una vena de agua, la flor del hibisco el fin del invierno. Todo el resto es mudo es intercambiable; árboles y piedras son solamente lo que son.
Finalmente el viaje conduce a la ciudad de Tamara. Uno se adentra en ella por calles llenas de enseñas que sobresalen de las paredes. El ojo no ve cosas sinofiguras de cosas que significan otras cosas: las tenazas indican la casa del sacamuelas, el jarro la taberna, las alabardas el cuerpo de guardia, la balanza el herborista. Estatuas y escudos representan leones delfines torres estrellas: signo de que algo —quién sabe qué— tiene por signo un león o delfín o torre o estrella. Otras señales advierten sobre aquello que en un lugar está prohibido: entrar en el callejón con las carretillas, orinar detrás del quiosco, pescar con caña desde el puente, y lo que es lícito: dar de beber a las cebras, jugar a las bochas, quemar los cadáveres de los parientes. Desde la puerta de los templos se ven las estatuas de los dioses, representados cada uno con sus atributos: la cornucopia, la clepsidra, la medusa, por los cuales el fiel puede reconocerlos y dirigirles las plegarias justas. Si un edificio no tiene ninguna enseña o figura, su forma misma y el lugar que ocupa en el orden de la ciudad basta para indicar su función: el palacio real, la prisión, la casa de moneda, la escuela pitagórica, el burdel. Hasta las mercancías que los comerciantes exhiben en los mostradores valen no por sí mismas sino como signo de otras cosas: la banda bordada para la frente quiere decir elegancia, el palanquín dorado poder, los volúmenes de Averroes sapiencia, la ajorca para el tobillo voluptuosidad.La mirada recorre las calles como páginas escritas: la ciudad dice todo lo que debes pensar, te hace repetir su discurso, y mientras crees que visitas Tamara, no haces sino registrar los nombres con los cuales se define a sí misma y a todas sus partes.
Cómo es verdaderamente la ciudad bajo esta apretada envoltura de signos, qué contiene o esconde, el hombre sale de Tamara sin haberlo sabido. Afuera se extiende la tierra vacía hasta el horizonte, se abre el cielo donde corren las nubes. En la forma que el azar y el viento dan a las nubes el hombre ya esta entregado a reconocer figuras: un velero, una mano, un elefante...
