divendres, 6 de maig del 2011

LAS CIUDADES Y LOS SIGNOS


El hombre camina días enteros entre los árboles y las piedras. Raramente el ojo se detiene en una cosa, y es cuando la ha reconocido como el signo de otra: una huella en la arena indica el paso del tigre, un pantano anuncia una vena de agua, la flor del hibisco el fin del invierno. Todo el resto es mudo es intercambiable; árboles y piedras son solamente lo que son.
Finalmente el viaje conduce a la ciudad de Tamara. Uno se adentra en ella por calles llenas de enseñas que sobresalen de las paredes. El ojo no ve cosas sino figuras de cosas que significan otras cosas: las tenazas indican la casa del sacamuelas, el jarro la taberna, las alabardas el cuerpo de guardia, la balanza el herborista. Estatuas y escudos representan leones delfines torres estrellas: signo de que algo —quién sabe qué— tiene por signo un león o delfín o torre o estrella. Otras señales advierten sobre aquello que en un lugar está prohibido: entrar en el callejón con las carretillas, orinar detrás del quiosco, pescar con caña desde el puente, y lo que es lícito: dar de beber a las cebras, jugar a las bochas, quemar los cadáveres de los parientes. Desde la puerta de los templos se ven las estatuas de los dioses, representados cada uno con sus atributos: la cornucopia, la clepsidra, la medusa, por los cuales el fiel puede reconocerlos y dirigirles las plegarias justas. Si un edificio no tiene ninguna enseña o figura, su forma misma y el lugar que ocupa en el orden de la ciudad basta para indicar su función: el palacio real, la prisión, la casa de moneda, la escuela pitagórica, el burdel. Hasta las mercancías que los comerciantes exhiben en los mostradores valen no por sí mismas sino como signo de otras cosas: la banda bordada para la frente quiere decir elegancia, el palanquín dorado poder, los volúmenes de Averroes sapiencia, la ajorca para el tobillo voluptuosidad. La mirada recorre las calles como páginas escritas: la ciudad dice todo lo que debes pensar, te hace repetir su discurso, y mientras crees que visitas Tamara, no haces sino registrar los nombres con los cuales se define a sí misma y a todas sus partes.
Cómo es verdaderamente la ciudad bajo esta apretada envoltura de signos, qué contiene o esconde, el hombre sale de Tamara sin haberlo sabido. Afuera se extiende la tierra vacía hasta el horizonte, se abre el cielo donde corren las nubes. En la forma que el azar y el viento dan a las nubes el hombre ya esta entregado a reconocer figuras: un velero, una mano, un elefante...
CALVINO, ITALO: Las ciudades invisibles.


FRIDA: LA PEL·LÍCULA



Tina Modotti



Ramon Mercader del Rio



Leon Trotski



Julio Mella



Josephine Baker



John D. Rockefeler Jr



Chavela Vargas



David Alfaro Siqueiros



Diego Rivera



Frida Kahlo










FRIDA KAHLO I DIEGO RIVERA


Frida Kahlo Calderón, o Magdalena Carmen Frieda Kahlo Calderón, (Coyoacán, Ciutat de Mèxic, 6 de juliol de 1907 – 13 de juliol de 1954) va ser una reconeguda pintora mexicana.
La seva activitat artística es va formar en el context cultural de la postrevolució mexicana i, des d'una època molt primerenca -cap als anys vint-, Frida va començar a valorar la cultura autòctona, apreciant els valors estètics de l'art popular de Mèxic, demostrant a la seva pintura un sentit dramàtic i violent que es poden trobar també en alguns exvots populars, dels quals en tenia una gran col·lecció. Va formar part durant els anys 1925 i 1929 d'una tendència estètica de tipus avantguardista europea sorgida a Mèxic, anomenada estridentisme, que tenia com a actitud la construcció d'una nova societat a partir de l'eliminació del vell ordre.
La seva pintura va desenvolupar-se a partir de la influència de diferents estils com elrealisme, el surrealisme i el simbolisme. Va saber copsar tot el que tenia al seu voltant –pintures, fotografies, gravats, exvots, exposicions, llibres i viatges–, el va estudiar i això va ajudar a definir un estil pictòric propi. Però, com comenta Teresa del Conde en parlar de les pintures de Frida: «cap dels seus quadres hagués pogut generar-se, pel que fa a esperit, a partir d'un altre país que no fora Mèxic.»
Durant tota la seva vida va tenir una salut fràgil, patint poliomielitis als sis anys i un greu accident de trànsit als divuiti que va fer que hagués de sotmetre's a multitud d'operacions quirúrgiques. El 1929 es va casar amb l'artista Diego Rivera i, com ell, va donar suport al partit comunista.
Diego María de la Concepcíon Juan Nepomuceno Estanislao de la Rivera y Barrientos Acosta y Rodríguez (Guanajuato, 8 o 13 de desembre[1] de 1886 - Ciutat de Mèxic, 24 de novembre de 1957) va ser un destacat muralista mexicà famós per la seva tendència a plasmar obres d'alt contingut social en edificis públics, principalment en el Centre Històric de la Ciutat de Mèxic.
Va néixer el desembre de 1886 a la ciutat de Guanajuato i a partir de 1896 comença a aprendre classes nocturnes a l'Acadèmia de San Carlos de la capital mexicana, on coneix el cèlebre paissatgista José María Velasco. El 1905 rep una pensió del Secretari d'Educació, Justo Sierra i el 1907 en rep una altra del governador de Veracruz que li permet viatjar a Espanya i ingressar al taller d'Eduardo Chicharro a Madrid. A partir de llavors i fins el 1916, alterna la seva residència entre Mèxic, Espanya i França i es relaciona amb intel·lectuals com Alfonso Reyes, Pablo Picasso i Ramon María del Valle-Inclán. Aquest mateix any neix un fill de la seva primera esposa, la pintora russa Angelina Beloff; fill que moriria l'any següent.
El 1919 neix la seva filla amb Marie Marevna Vorobev-Stebelska, Marika Rivera Vorobev, que mai reconeixeria però a la que sostindria econòmicament. El 1922 ingressa al Partit Comunista Mexicà i comença a pintar els seus murals en els edificis públics de la Ciutat de Mèxic. Aquest mateix any es casa amb Lupe Marín qui li donaria dues filles: Lupe, nascuda en 1925 i Ruth, nascuda en 1926. En 1927 es divorcia de Marín i és convidat als festejos dels primers deu anys de la Revolució d'Octubre a la Unió Soviètica. L'any de 1929 va casar-se amb la pintora Frida Kahlo.



FRIDA KAHLO






ANDY WARHOL VERSUS ALFRED HITCHCOCK



EL CUIRASSAT POTIOMKIM II


El cuirassat Potiomkin, sovint conegut com a El cuirassat Potemkin (en rus: Бронено́сец Потё́мкин, transcrit al català: Bronienòssiets Potiomkin), és una pel·lícula dirigida pel cineasta soviètic rus Sergei Eisenstein. És considerada una de les grans obres mestres de la història del cinema.
Nom de la pel·lícula
La pel·lícula porta el nom del vaixell cuirassat Potiomkin, anomenat en honor a l'oficial de Caterina II, Grigorii Aleksàndrovitx Potiomkin (Григо́рий Алекса́ндрович Потёмкин, 1739 - 1791). Sovint s'ha transcrit o transliterat el nom de Potiomkin com a Potemkin perque en rus, a vegades s'escriu la lletra "ё" ("io") sense la dièresi, fent-la semblar igual a la lletre russa "е" ("ie"), causant possible confusió per a no-natius.
Argument
El cuirassat Potiomkin és una pel·lícula basada en fets reals, que van succeir al port d'Odessa, a la mar Negra, a Ucraïna sota l'imperi Rus, durant la setmana de 26 de juny de1905. La pel·lícula mostra com els mariners del cuirassat estan farts dels maltractaments i vexacions de part dels oficials, i quan se'ls intenta obligar a menjar carn podrida amb cucs, decideixen revoltar-se. Amb el motí del cuirassat arriba la revolució a Odessa i repercutirà a l'imperi Rus.
Plena d'imatges expressives, gairebé com un àlbum fotogràfic, el cuirassat Potiomkin representa la magnificació de la figura de les masses i les causes col·lectives. Va serestrenada durant la primera dècada de la Revolució Russa (1925) i va significar un rescat de la importància dels fets que van passar en el Potiomkin en el procés de la revolució fallida del 1905 que va desembocar en la rebel·lió d'octubre de 1917.
El film està compost de cinc episodis:
·                  Homes i cucs (Люди и черви)
·                  Drama al port (Драма на тендре), literalment, drama al vaixell.
·                  El mort clama venjança (Мёртвый взывает), on la gent d'Odessa plora la mort del mariner Vakulyntxuk (Вакулинчу́к), afusellat per haver causat la revolta.
·                  L'escala d'Odessa (Одесская лестница)
·                  Trobada amb l'esquadra (Встреча с эскадрой)
Com el propi Eisenstein explica en el text sobre la Unitat orgànica i pathos en el Cuirassat Potiomkin inclòs en el llibre de Georges Sadoul sobre aquest film, la pel·lícula està treballada com un tot orgànic en el qual cadascun dels seus elements funciona darrere d'una composició que uneix el particular en funció del tot. Cadascuna de les parts en les quals pot ser dividida són funcionals en un nivell superior de lectura, és a dir, en la generalitat. És estructurat sobre la base dels cinc actes de la tragèdia grega. Per altra banda destaquen la successió i el canvi constant en les qualitats de l'acció, això genera en l'espectador una emoció (xoc) que el porta a realitzar, mitjançant un procés psicològic, una reflexió intel·lectual d'acord al tema proposat.
Comentaris
El director Eisenstein va rebre la comanda de realitzar aquesta pel·lícula l'any 1925 per commemorar els 20 anys de la revolució fallida. El Govern Soviètic de Lenin va ser qui li va encomanar aquest treball per enaltir l'esperit de la revolució social sorgida l'any 1917 per la revolució bolxevic.
L'obra representava un nova forma de narració cinematogràfica. Després de la genialitat de Griffith en el treball d'escala de plànols, Eisenstein observa una altra funció que pot realitzar la càmera, i introdueix inclinacions de càmera que li donen com resultat un èmfasi i una sensació diferent del que s'explica.
D'altra banda, es tracta d'una pel·lícula que reflecteix l'esperit de l'època en què és realitzada. En aquest sentit, es valora l'exaltació de l'home comú, sobretot de l'oprimit que decideix trencar les seves cadenes.
L'escena de les escales d'Odessa
Una de les escenes més famoses en la història del cinema pertany a aquesta pel·lícula.Descriu el moment en què l'exèrcit del Tsar dispara contra el poble innocent per tal d'acabar amb el suport als rebels. Cal destacar la imatge en què una mare rep un impacte de bala mentre corre empenyent un cotxet de nadó, que en morir la mare roda escales avall.
Eisenstein utilitza dues classes de planes amb ritmes diferents en cada situació. L'exèrcit, amb un ritme constant i obsessiu, representa la màquina bel·licista del poder que destrueix el poble indefens.
Les imatges del poble estan mostrades en plans de diferents durades i desordenats, que ens mostren el caos i el terror dels ciutadans. Tot i que en una seqüència es veuen molt plans paral·lels, Sergei ens els mostra un rere de l'altre perquè puguem veure el detall de tot el quadre. Durant aquesta escena de gairebé deu minuts de duració, trobem dos-cents plans diferents. El director aconsegueix transmetre la cara del poble contraposant-se a l'exèrcit al servei de la tirania del Tsar. Aquesta escena ha estat homenatjada per directors famosos, com ara Francis Ford Coppola a El Padrí, Brian De Palma a Els intocables d'Elliot Ness o George Lucas en el seu últim lliurament de La guerra de les galàxies.
L'escena també ha sigut parodiada per Woody Allen en Bananas, Terry Gilliam a Brazil, i Peter Segal en el tercer lliurament de The Naked Gun.

dimarts, 3 de maig del 2011

EL CUIRASSAT POTIOMKIN I

Pla de detall o gran primer pla


Primer pla


Pla mig


Pla america


Pla general


Angle picat


Angle contrapicat